LIVRES

Josep Sunyol, president assassinat.

Crònica política i humana d´un dirigent excepcional.

unnamed

unnamed

Una política internacional per a Catalunya (2010-2020)

Les propostes de Convergència en política exterior.

 

 

Per comprar el llibre ho pots fer a: http://www.bubok.es/

 

 

 

 

 

 

 

 Rolandito y el rey Fidel

rolandito-i-el-rei-fidelCarles Llorens

Colección: Varia

Editorial Milenio

Año de edición: 2009

Rolandito era un gran lector de cuentos, hasta que el Rey Fidel los empezó a prohibir. A partir de ese momento, Rolandito y su padre, Rolando, esconden todos sus libros y convierten su casa en una biblioteca secreta, donde cada día más niños cubanos van a leeer cuentos prohibidos… Todo esto hasta que los policias del Rey Fidel lo descubren y ponen a Rolando en prisión. Rolandito se las ingeniarà para conseguir la libertad de su padre. Tendrá la colaboración de Pau, un niño que vive al otro lado del mar…

Este es un cuento publicado por Carles Llorens con la voluntad de explicar a todo el mundo una historia real, la de Rolandito, hijo del abogado de Nueva Gerona, Rolando Jiménez Pozada, que aún hoy en día está encarcelado por el régimen cubano. Es una historia más de las que se viven en Cuba, una historia que debemos conocer y que Carles Llorens explica a su hijo, Pau, con senzillas paraules dirigidas a los niños. En definitiva es un cuento; pero a la vez es un cuento real que la gente que gozamos el privilegio de vivir en países con libertad de expresión no debemos olvidar.

Si el llibre és del vostre interès el podeu comprar a les principals llibreries de l’Estat espanyol i d’Amèrica Llatina, o bé enviant un correu electrònic a: editorial@edmilenio.com

El libro, por si es de vuestro interés, podéis adquirirlo en las principales librerías del Estado español y de América Latina, o bien enviando un e-mail a: editorial@edmilenio.com

Disidentes de Cuba. Las voces que Castro no ha podido silenciar

Carles Llorens + Clàudia Pujol

Prefacio de Václav Havel

Dèria Editors- La Magrana

Any d’edició: 2008

El adiós de Fidel Castro como presidente de Cuba, después de casi cinco décadas de poder absoluto, y la designación continuista de su hermano Raúl, no parecen propiciar un cambio democrático inminente en la isla. Así pues, todavía hoy en Cuba disentir del prisma del Partido Comunista representa un acto heroico que merece ser explicado. Bajo el título Disidentes de Cuba, Carles Llorens y Clàudia Pujol recogen el testimonio de trece opositores al régimen cubano, del interior y del exilio, trece voces que han tenido que enfrentarse a condiciones durísimas bajo la represión del régimen: actos de repudio, coacción, prisión, exilio… Cada testimonio nos eplica en primera persona su propia historia y la épica lucha para que Cuba sea un país libre.

‘Espero que estos relatos ayuden a entender lo destructivo de un régimen totalitario para una sociedad.’

Del prefacio de Václav Havel, ex presidente de la República Checa

Conversaciones con:

Carlos Alberto Montaner,

Oswaldo Payá,

Jorge Mas Santos,

Alexis Gainza,

Raúl Rivero, Pedro Roig,

Ramón Colás, Vladimiro Roca,

Óscar Espinosa, Laura Pollán,

Martha Beatriz Roque,

Ninoska Pérez,

Carlos A. Saladrigas

El libro, por si es de vuestro interés, podéis adquirirlo en las principales librerías del Estado español y de América Latina, o bien enviando un e-mail a: nvalls@deriaeditors.cat

.

 

La guerra de Cuba

Carles Llorens i Clàudia Pujol

Editorial Pòrtic.

Any d’edició: 2000.

‘La guerra de Cuba fou la culminació d’un procés que s’havia anat gestant durant tot el segle XIX, en el qual molts catalans tingueren un protagonisme marcadíssim: el malestar dels esclaus en les plantacions sucreres, les convulsions politicomilitars que assetjaren la península, la independència de la resta de països llatinoamericans i la irrupció a l’escenari dels EUA, van fer tremolar la Gran Antilla fins a la guerra definitiva i la independència.’

.

Breve historia del F.C. Barcelona

Carles Llorens

Prólogo: Jordi Pujol

Una historia oculta

Año de edición: 1998

Una historia oculta

El Barça es un fenómeno social de extraordinaria magnitud. Pocos equipos de fútbol del mundo son seguidos con el interés y el fervor con que se sigue al conjunto azul-grana. En Cataluña, en todos los campos de fútbol de España y también de Europa, admiten que esto ocurre porque el FC Barcelona es “más que un club”. Todos saben que el Barça vehicula el sentimiento nacional catalán y que, así, barcelonismo y catalanismo son dos causas estrechamente vinculadas. Sin embargo, poca gente sabe cómo se genera este fenómeno, de qué modo un equipo de fútbol adquiere esta fuerte significación.

Ese desconocimiento tiene mucho que ver con el hecho de que, durante muchos años, la historia del club se ha ocultado, del mismo modo que se escondía la historia de Cataluña. Muchos episodios esenciales de estos 100 años azulgrana quedaron sepultados nada más nacer, a causa de la brutal censura periodística que durante mucho tiempo ha habido en España. Así, esos hechos ya no llegaban a los libros de historia del club que, uno tras otro, iban a los libros de historia descafeinada, llena sólo de goles, jugadores, entrenadores, Ligas –más bien pocas- y Copas –siempre muy difíciles-. Sólo así se puede entender que buenos aficionados desconozcan hechos tan importantes para el despertar del club como el cierre del campo de Les Corts de 1925, un episodio al que ni siquiera el mismo Museu del Barcelona dedica ninguna atención.

Los intentos por cambiar ese estado de cosas han sido ciertamente escasos. El primero fue el de Joan Josep Artells, que en 1978 publicó Barça, Barça, Barça! Sin embargo, Artells no tuvo continuadores hasta que, en 1993, un equipo de historiadores dirigidos por Jaume Sobrequés editó la monumental Història del FC Barcelona. Finalmente, en 1996, Josep Maria Solé Sabaté, Antoni Strubell y yo mismo publicamos Sunyol, l’altre president afusellat (Sunyol, el otro presidente fusilado), un libro que rescataba del olvido al más ignorado de los presidentes azulgrana. En cualquier caso, todas esas obras apenas llegaron al gran público. El libro que tienes en las manos quiere, pues, poner al alcance de la gran masa social barcelonista su propia historia, sin lagunas ni censuras. Si lo consigue, creo que será una buena contribución a la celebración del Centenario.

.

Història de la unió esportiva olot

Any d’edició: 1997

A manera d’introducció

A mitjans de l’any passat, varen encomanar-me d’escriure la biografia de Josep Sunyol i Garriga, l’editor del setmanari La Rambla, propagador del lema ‘Esport i ciutadania’, parlamentari a les Corts republicanes i president del Barcelona, que fou afusellat per les tropes franquistes l’any 1936. A mesura que anava escrivint el llibre, que finalment va ser una obra conjunta amb J. M. Solé Sabaté i Toni Strubell, vaig anar descobrint com el futbol pot ésser objecte d’estudi històric de primera magnitud.

La campanya que Sunyol va fer per rebre a Macià l’any 1930 era, evidentment, molt important. També ho era tot allò que envoltava el seu afusellament. No ho era menys, però, el tancament del camp del Barcelona l’any 1925, ni tot el que succeïa a aquest equip durant la guerra o la postguerra. I més enllà dels fets, també els personatges del futbol anaven prenent transcendència als meus ulls. Així, jugadors símbols com Samitier, Alcántara o Zamora, sense ser ni Jaume I ni Pau Claris, esdevenien personatges històricament interessants.

En definitiva: la redacció de la biografia d’un polític catalanista em va fer adonar que el futbol tenia un gran interès històric. Era, de fet, el descobriment de la sopa d’all. Perquè és evident que, estant com està situat en el centre de la vida social, el futbol és indubtablement un subjecte històric. No només perquè el camp de futbol ha estat, sobretot durant alguns anys, l’espai lúdic per excel·lència i la festa expressa quelcom de molt profund de les societats, sinó també perquè, a tot arreu, el futbol està ple de continguts culturals i simbòlics. I perquè és un esport que, per la seva gran transcendència social, se situa enmig d’una xarxa on influeix la vida econòmica i la política.

M’he acostat, doncs, a la Unió Esportiva Olot amb la consciència d’estar davant d’un subjecte històric important. Amb les poques setmanes que he tingut per documentar-me, he procurat de fer un llibre rigorós, que expliqués bé la història social d’aquests setanta-cinc anys de futbol. Tinc la pretensió que sigui un llibre que es pugui llegir. No és, però, ni un llibre d’anècdotes, com potser hauria agradat a alguns aficionats, ni un llibre –com podria ser-ho- de records més o menys literaris, on la subjectivitat de l’autor compti.

Dic això perquè, des que es va fer pública la notícia que estava fent el llibre, són molts els seguidors de l’Olot que m’han fet comentaris, il·lusionats sobre la publicació, però una mica desorientats sobre la seva naturalesa. No he fet ni un llibre de records, ni un llibre d’anècdotes. No ho he fet, entre altres raons, perquè no crec que ho sabés fer. He volgut escriure la història social de l’Olot. És a dir: un treball on s’exposessin tots els fets significatius de l’entitat, procurant de donar pistes al lector per a entendre’n el seu desenvolupament.

Intento, doncs, interpretar els fets en les seves dimensions socials, culturals, econòmiques i polítiques. Que això sigui més o menys reeixit tindrà a veure amb el poc temps d’investigació i, òbviament, amb el meu encert i capacitat.

És amb un gran respecte, doncs, que m’he apropat a la UE Olot. Algú potser pensarà que excessiu. Molt lluny, en qualsevol cas, del menyspreu que molta gent del món de la cultura sent per aquest esport. He de dir, però, que aquest respecte ha augmentat considerablement quan m’he adonat que la UE Olot era quelcom molt important per a moltes persones.

Més enllà del rigor, per què no dir-ho, he fet aquest treball amb molt ‘carinyo’. Sento aquesta història com quelcom molt propi. No en va, el meu pare és un dels homes que hi té més protagonisme: en Lluís Llorens, en Surroca. Al llarg d’aquestes setmanes de redacció, però, he descobert que hi ha molta gent que té aquest mateix sentiment. D’una o altra manera, m’ho ha fet saber: deixant-nos fotografies, donant-me dades, oferint-se per explicar-me aquell esdeveniment…

Per a molta gent de la ciutat i de la comarca, la Unió Esportiva és quelcom molt estimat. Perquè un mateix hi ha jugat, o hi ha jugat el seu pare o l’avi, perquè ha estat de la Junta, perquè és o ha estat aficionat… Perquè va sentir a la pròpia pell aquella derrota o una gran alegria davant d’alguna victòria. Deixeu-m’ho dir: també l’Olot és més que un club! No d’una manera grandiloqüent i pomposa. Ho és d’una manera familiar i entranyable.

A tota aquesta gent, aquest llibre els fa molta il·lusió. Per a ells, aquesta no és una història qualsevol. És la ‘seva història’. Davant d’això, he procurat escriure-la amb la màxima cura. I dit això, he de manifestar només dues coses. La primera és demanar-los que siguin condescendents amb mi, si és que no he tractat prou bé aquell gol que varen marcar, o no he referit aquell partit que varen jugar.

I el segon és expressar el meu agraïment a molta gent, sense el suport de la qual aquest llibre no hauria estat possible. En primer lloc, a la Junta directiva i a la Comissió del 75è Aniversari. No saben com els agraeixo el seu encàrrec. És un agraïment que de manera especial he d’expressar a en Jaume Olivas, de la ‘saga dels Olivas’. Jesús Morchon em va dir un dia que en Xato és l’home, de tots que més estima aquesta entitat. En qualsevol cas, he tingut la seva ajuda en tot moment. Ha dedicat moltes hores a aquest llibre. M’ha buscat documentació, ha anat desenes de vegades a la biblioteca i ha fet centenars de fotocòpies. M’ha ajudat a no ofegar-me.

El meu agraïment també a en Manuel Moreno, en Josep Vergés, en Ramon Antiga i en Pep Bartrina. Han treballat una barbaritat per elaborar els annexos del llibre. De la Comissió, el meu especial agraïment, al seu president, l’Arcadi Calzada, i a en Ramon Alentorn que ha llegit l’original amb minuciosa atenció.

Les gràcies més sinceres a tots els que han aportat fotografies. El primer d’ells, en Melcior Teixidor, que ha buscat i rebuscat, ha ordenat i, els darrers dies, no ha dormit tot el que voldria. La llista, però, dels que ens han cedit fotografies és llarga: Jordi Domènech, Lluís Camps, Anna Vayreda, Eduard Arbós, Lluís i Josep Vergés, Pere Plana, Joan Begudan, Foto Flash-Olot, Jaume Olivas, Pere Figueras, Josep Genoher, Josep M. Julià (Juli), Germà Canalda, Agustí Torrent, Bassó, Toni Sangrador, Foto Teia Puyol, Ramon Antiga, Jesús Morchon, Jordi Prat, Miquel Llens, Germà Cervantes, Joan Pladeveya, Glòria Olivas, Rossita Roch, Francesc Oró i Maria Descals. A part d’en Melcior, qui més s’ha mogut per trobar fotografies ha estat, de tota manera, en Miquel Coromines –en Miquelet-. Ell, amb la il·lusió que li fa el llibre, m’ha animat a seguir els dies que més esgotat estava.

Hi ha un apartat d’agraïments especials. En ell hi ha de constar en Jordi Domènech i Güell que, en deixar-me l’arxiu del seu avi, Domènec Güell, m’ha proporcionat una documentació valuosíssima. També en Lluís Camps que, a part de deixar-nos fotografies i documentació, ha posat tot el seu coneixement de la història de l’Olot al nostre servei. Els seus dossiers ens han estat utilíssims. Agraït estic també amb en Carles Tenes, que m’ha fet arribar el llibre d’actes de l’Sport Club Olotí. I a en Joan Desplans, enciclopèdia viva de la història futbolística local, home davant del qual jo, historiador oficial de l’entitat, no puc sinó treure’m el barret. Que ell hagi volgut llegir l’original, m’ha donat molta tranquil·litat. He de donar així mateix les gràcies a l’Antoni Garrido, la Cristina i a les M. Àngels d’Edicions El Bassegoda, per la paciència que han tingut amb tots nosaltres. Finalment, també les meves disculpes a en Joan Agustí fill, que m’ha ofert la seva documentació i no he tingut temps d’estudiar-la, i a en Joan Salvador, que s’ha ofert en el mateix sentit i tampoc no he pogut atendre.

I en darrer lloc, vull dedicar aquest llibre al meu pare, en Lluís Llorens i Soler, en Surroca. I… a la meva mare, que el va aguantar a ell, i al futbol.

Carles Llorens

 

Sunyol, l’altre president afusellat

M. Solé i Sabaté

Carles Llorens

Antoni Strubell

Any d’edició: 1996

Sunyol, l’altre president afusellat representa un valent intent de superar una de les grans assignatures pendents del barcelonisme i del catalanisme del nostre temps: la recuperació de la figura de Josep Sunyol i Garriga -president del F. C. Barcelona i parlamentari més votat de la Catalunya republicana- en el 60è aniversari del seu assassinat. Solé Sabaté, Llorens i Strubell ens n’ofereixen un retrat apassionant i detallat que esmicola 60 anys de silenci i tabú al voltant d’un personatge clau del barcelonisme, de la premsa catalanista i del nacionalisme progressita. Alhora, ens dibuixen un retrat fascinant d’aquell sector d ela burgesia catalana dels anys 20 o 30 que, en oposició a la Lliga, va apostar sense embuts per un catalanisme popular i desacomplexat. El llibre, a part de fornir-nos una corprenedora narració del seu assassinat a mans dels franquistes, ens ajuda a comprendre tota la dimesió del lema: ‘El Barça és més que un club’.

Petita història de Convergència Democràtica de Catalunya

Text: Carles Llorens

Il·lustració: Pilarín Bayés

Editorial Mediterrània

Any d’edició: 1996

.

Reconstrucció nacional

Arcadi Calzada i Carles Llorens

Edicions Destino

Any d’edició: 1995

‘Aquest llibre ofereix arguments al catalanisme en la seva confrontació amb el nacionalisme espanyol. Vol comprendre què ha passat en els darrers vint anys a Catalunya. Ressegueix, així, els esdeveniments per procurar e

ntendre’n l’evolució. No és, però, un llibre estríctament històric, sinó un treball ben conscientment polític. Afirmem que la nostra reconstrucció nacional ha avançat com mai d’ençà que l’any 1714 vam prerdre les nostres l

libertats. Creiem, a més, que allò que estem fent a Catalunya pot ser un referent per a molts pobles que a Europa, però també a Àsia, a Amèrica i a Àfrica, lluiten pel reconeixement de la seva identitat. Ara per ara, Catalunya é

s un laboratori on s’estan experimentant formes inèdites de convivència i de defensa dels drets nacionals. La nostra condició de persones compromeses amb la causa catalana ens fa ser, però, hipersensibles als colls d’ampolla amb què es troba el nostre procés de reconstrucció nacional.’

 

 

Publicités